Fa gairebé 5 mesos que no escric per aquí. He deixat de tenir presència a les xarxes i fins i tot m’he allunyat del meu entorn d’amistats proper. No es tracta que hagi necessitat un descans de l’exposició ni res per l’estil; tenia tota l’ambició i amor pel meu projecte quan vaig deixar de fer-ho.
Us explico el perquè.
De vegades, la vida et posa davant oportunitats que, si no aprofites, et passaries el futur preguntant-te què hauria sigut si haguessis pres aquell camí. Doncs bé, a finals d’abril això em va passar a mi: una oportunitat que em va trasbalsar els plans, digna de valorar i d’apreciar. I vaig decidir tirar-m’hi de cap. Es tractava d’un projecte molt més ambiciós, em convidava a apuntar molt més alt del que estava apuntant amb el projecte que jo havia creat, abast global, reconeixement internacional… Això sí, la condició era que el meu projecte quedava apartat perquè havia de dedicar tots els meus esforços a aquesta nova oportunitat. I amb por i il·lusió, m’hi vaig tirar de cap. Es diu que quan hi ha la barreja d’aquests dos sentiments, és el camí correcte.
He estat invertint els passats 5 mesos de la meva vida a col·laborar en el desenvolupament d’aquest projecte; he après, he plorat, he rigut molt, he conegut gent excepcional de molts racons del món i he constatat els diferents models educatius mundials i cultura empresarial i les diferències entre els valors de les persones amb diferents orígens. Ha sigut un temps molt enriquidor.
No obstant, tot i la passió i la dedicació, al cap del temps m’he adonat que no era per aquí.
He tornat a caure en velles estructures que pensava que no podrien repetir-se des de la meva posició de founder, però s’han repetit: la necessitat de produir ràpid, sense respectar ritmes interns ni senyals del cos —enmalaltint-me—, la sobreexigència i el no saber parar, la sensació de culpabilitat de no fer prou, de no SER suficient, de no saber-ho fer millor, de no tenir la idea ideal que el projecte necessita, de no tenir totes les respostes… Tot això m’ha tornat a dur a una espiral, a una roda de rata, a unes sensacions les quals creia que no tornaria a viure mai. Un cúmul de situacions i de tensions que ja no estic disposada a assumir.
Sento que el meu ésser intern ha evolucionat de tal manera que té clar per on sí i per on no i, malhauradament, tot i la il·lusió i la feina feta, no era per allà.
Tinc clar que en el meu present i futur hi vull ambició i molt de moviment, no m’espanta la feina, però també hi vull flexibilitat i respecte cap a mi mateixa i els meus temps. Vull prendre jo les meves decisions i ser jo qui assumeixi les conseqüències d’aquestes. Estic construint la vida a la meva manera, ecològica amb el meu entorn i respectuosa amb els meus valors, i n’estic molt orgullosa.
Només tinc agraïment per aquest temps d’aprenentatge, per les persones meravelloses que m’he trobat al llarg d’aquest camí, per la quantitat de coses noves que he tingut la possibilitat d’experimentar, aprendre i posar en pràctica, per la diversitat de pensaments amb què he pogut tenir contacte i per la consciència de la diversitat de valors i vivències a què estem sotmesos cadascú dels diferents èssers que conformen aquest món, que ens fan únics.
No vull renunciar a cap part de mi per encaixar en un patró, tot i que el patró em pugui fer arribar molt més lluny en els termes racionals i generals de l’èxit. Jo ja sóc milionària.
Deixa’m recordar-te: permet-te considerar i esperar el millor de la vida.
He tornat :)