Després de més de 10 anys de camí i de treballar per més de 8 empreses, entre treballs d’estiu com adolescent i després en la meva carrera professional, m’he adonat que, per molt que m’hi esforcés, sempre hi hauria coses que no m’estarien bé del sistema que tenim muntat de empresari - treballadors.
T’explico…
Quan tenia una posició més junior, volía escalar ràpid, perquè sabia que tenia els coneixements, però em deien que em calía treballar l’experiència i jo - impacient de mena - doncs ho acceptava a contracor. Cada canvi laboral que he fet l’he fet per perseguir un nou repte. La majoria de vegades que he canviat de feina ho he fet per anar a cobrar un sou inferior al que m’oferien en la posició anterior, però també és molt propi de mi que, si decideixo que he de marxar, tornar enrere ja no és una opció.
Permete’m aturar-me un moment i obrir un meló aquí…
“Si decideixo que he de marxar, tornar enrere ja no és una opció”
Això de fet, no només em passa en l’àmbit laboral / professional, puc dir que sóc igual de radical amb les relacions, ja sigui de parella o d’amistat. Honestament, no crec que “radical” sigui la paraula indicada, perquè quan jo he arribat al punt de no retorn, en el camí jo he intentat:
dialogar,
expressar les meves necessitats,
demostrar la meva vàlua,
demanar el que volia
sol·licitar el sou digne que es pagava a mercat
No obstant… la majoria de vegades, la resposta ha sigut un silenci, un “si, si” per fer-me callar i que se’m passés.
Un company un dia va dir-me aquesta frase: "Qui dies passa, anys empeny". Personalment, no em representa gens. Jo soc de viure i de decidir amb responsabilitat com vull viure.
En un primer moment, després de la conversa, el malestar em passa. Però després me n’adono que em queda a dins i em va ressonant, fins que alguna cosa al meu cos comença a no sentir-se bé, comença a ofegar-se i, quan després de molta racionalització me n’adono que allò ja no em fa bé, ja no em fa il·lusió, la única cosa que puc fer és deixar-la anar, perquè arribi alguna cosa que realment mereixi, que realment m’ompli. Sigui el que sigui.
Doncs bé, gràcies al fet d’anar tenint diferents experiències en el món laboral vaig acabar sentint que la única sortida per mi era el camí de l’emprenedoria, del projecte propi.
I és clar… coses que se’t presenten al davant, en forma de comentaris de la gent, però també comentaris propis (no ens oblidem que nosaltres mateixos som els més cruels amb nosaltres mateixos, el pitjor enemic és dins nostre, malhauradament)
A on va aquesta a muntar el seu projecte ara
Flipada
Ja haurà de tornar a treballar, ja
I si no surt bé
Vas a contracorrent
Ho tenies tot cert i ara esculls la incertesa com a camí de vida
No te’n sortiràs
Entre d’altres…
Si et fixes, tots els comentaris son dolents ( o com a mínim, poc engrescadors).
El nostre cervell té la tendència de protegir-nos, per tant, sortir de la zona de confort - tot i ser una zona que no ens faci bé - suposa un perill més gran per al nostre cervell, que no pas quedar-nos a on som, és per això que el nostre pensament primitiu sempre ens tornarà cap a la situació coneguda.
I el dels altres… poden ser les propies limitacions que no permeten entendre que arribar a una decisió d’aquest tipus suposa molta rumiació mental i molta valentia.
M’agradaria molt saber quins comentaris et dius o t’han dit que menystenen la teva valentia
→ Per tant, si ets una valenta que ha decidit tenir el control del seu dia a dia i prendre les seves propies decisions, FELICITATS, aquest és un camí de valents i no és per a tothom 💖
🛤️En quin punt estic?
Ara mateix segueixo desenvolupant la idea, segueixo preparant-me, a punt de començar el meu treball de final de Màster del MBA i de cursar la certificació de coaching en fortaleses de Clifton Strenghts de Gallup, que serà la direcció que prendrà al meu projecte.
Et tindré informada.
M’encantaria rebre els teus comentaris. No dubtis en escriure’m si et ve de gust, això m’alimenta l’ànima:
Si et ressona aquest contingut, comparteix-lo amb qui creguis que li pot inspirar



