Fa gairebé 5 mesos que no escric per aquí. He deixat de tenir presència a les xarxes i fins i tot m’he allunyat del meu entorn d’amistats proper. No es tracta que hagi necessitat un descans de l’exposició ni res per l’estil; tenia tota l’ambició i amor pel meu projecte quan vaig deixar de fer-ho.

Us explico el perquè.

Subscribe now

De vegades, la vida et posa davant oportunitats que, si no aprofites, et passaries el futur preguntant-te què hauria sigut si haguessis pres aquell camí. Doncs bé, a finals d’abril això em va passar a mi: una oportunitat que em va trasbalsar els plans, digna de valorar i d’apreciar. I vaig decidir tirar-m’hi de cap. Es tractava d’un projecte molt més ambiciós, em convidava a apuntar molt més alt del que estava apuntant amb el projecte que jo havia creat, abast global, reconeixement internacional… Això sí, la condició era que el meu projecte quedava apartat perquè havia de dedicar tots els meus esforços a aquesta nova oportunitat. I amb por i il·lusió, m’hi vaig tirar de cap. Es diu que quan hi ha la barreja d’aquests dos sentiments, és el camí correcte.

He estat invertint els passats 5 mesos de la meva vida a col·laborar en el desenvolupament d’aquest projecte; he après, he plorat, he rigut molt, he conegut gent excepcional de molts racons del món i he constatat els diferents models educatius mundials i cultura empresarial i les diferències entre els valors de les persones amb diferents orígens. Ha sigut un temps molt enriquidor.

No obstant, tot i la passió i la dedicació, al cap del temps m’he adonat que no era per aquí.

He tornat a caure en velles estructures que pensava que no podrien repetir-se des de la meva posició de founder, però s’han repetit: la necessitat de produir ràpid, sense respectar ritmes interns ni senyals del cos —enmalaltint-me—, la sobreexigència i el no saber parar, la sensació de culpabilitat de no fer prou, de no SER suficient, de no saber-ho fer millor, de no tenir la idea ideal que el projecte necessita, de no tenir totes les respostes… Tot això m’ha tornat a dur a una espiral, a una roda de rata, a unes sensacions les quals creia que no tornaria a viure mai. Un cúmul de situacions i de tensions que ja no estic disposada a assumir.

Sento que el meu ésser intern ha evolucionat de tal manera que té clar per on sí i per on no i, malhauradament, tot i la il·lusió i la feina feta, no era per allà.

Tinc clar que en el meu present i futur hi vull ambició i molt de moviment, no m’espanta la feina, però també hi vull flexibilitat i respecte cap a mi mateixa i els meus temps. Vull prendre jo les meves decisions i ser jo qui assumeixi les conseqüències d’aquestes. Estic construint la vida a la meva manera, ecològica amb el meu entorn i respectuosa amb els meus valors, i n’estic molt orgullosa.

Només tinc agraïment per aquest temps d’aprenentatge, per les persones meravelloses que m’he trobat al llarg d’aquest camí, per la quantitat de coses noves que he tingut la possibilitat d’experimentar, aprendre i posar en pràctica, per la diversitat de pensaments amb què he pogut tenir contacte i per la consciència de la diversitat de valors i vivències a què estem sotmesos cadascú dels diferents èssers que conformen aquest món, que ens fan únics.

No vull renunciar a cap part de mi per encaixar en un patró, tot i que el patró em pugui fer arribar molt més lluny en els termes racionals i generals de l’èxit. Jo ja sóc milionària.

Deixa’m recordar-te: permet-te considerar i esperar el millor de la vida.

He tornat :)

En general, quan anem a l’escola hi ha una espècie de classificació, dita o no dita, tal com: els “empollons”, els bons, els mediocres i els que han d’anar a reforç, entre d’altres. Això té l’origen en un sistema educatiu que va forjar-se durant la Revolució Industrial i, a hores d’ara, gairebé cent anys després, encara no hem canviat el marc de funcionament.

Aleshores, no calia educar; calia establir uns coneixements bàsics perquè els nens poguessin ser futurs productors. És a dir: que escollissin una feina (molt probablement en cadena o repetitiva) i s’hi dediquessin tota la vida. Amb l’automatització, l’evolució social i ara la irrupció de la IA, ens trobem davant d’un model educatiu obsolet que només afegeix pressió al professorat i deixa de banda les necessitats d’aquest món tan convuls en què vivim.

🫥L'abisme entre el sistema i la nostra unicitat

Tenint en compte tot això, et vull parlar d’allò que considero que ha faltat en el sistema educatiu i que ens ha fet creure que no som prou vàlids ni complets: els diferents tipus d’intel·ligència. El 1983, Howard Gardner va qüestionar la noció tradicional d’intel·ligència. Sostenia que l’ésser humà no té una sola capacitat, sinó intel·ligències múltiples. Concretament, en va especificar set i afirmava que totes eren rellevants i independents entre si:

• Musical: Per als qui troben la melodia en el soroll d’una oficina. Tens un radar per al ritme i el to.

• Cinestèsica-corporal: El domini del cos. Des de cirurgians fins a ballarins; si ets destre amb les mans, la tens.

• Visoespacial: Capacitat de mentalitzar el món en 3D. Típica de qui aparca a la primera o de l’emprenedor que “veu” el producte abans que existeixi.

• Verbal-lingüística: L’art de la paraula, de convèncer i d’explicar històries que atrapen.

• Lògico-matemàtica: El regne dels patrons i la lògica on els altres només veuen un caos de dades.

• Intrapersonal: El superpoder de l’autoconeixement. Saber què sents i com gestionar-ho per no col·lapsar.

• Interpersonal: L’antena social. Captar les emocions dels altres per connectar-hi de veritat.

Més tard, el 1990, Salovey i Mayer van encunyar el terme “intel·ligència emocional”, que Daniel Goleman va popularitzar arreu del món empresarial.

T’explico això perquè, quan vaig prendre consciència que no ets simplement “llesta o tonta”, “exitosa o fracassada” segons els termes de l’educació reglada, et pots alliberar de molts estigmes.

⛓️‍💥Trencant les cadenes que ens limiten

M’encanta recordar aquella imatge en què un mestre fa fer el mateix examen a tots els animals: per ser “justos”, tots han de pujar a un arbre. El mico ho petarà, però el peix...?

En el cas dels animals és evident, però què passa amb els humans, que en principi tots tenim la mateixa forma? Com detectem quina intel·ligència ens predomina? Com podem encaixar en un sistema que tendeix a unificar en comptes d’individualitzar?

Et convido a reflexionar-hi perquè, ara que la IA és el millor “empollón” que existeix, com ens diferenciarem de la màquina?

M’encantaria conèixer la teva opinió 😊

Leave a comment

Si posem cada animal en el seu ambient, no tindrà rival. Imagina el peix: si el posem a l’aigua amb els altres animals de l’examen, els únics que podran competir seran la foca i el pingüí. La resta, ni el veuran passar.

T’acompanyo a trobar les teves fortaleses, allò que et fa únic i irrepetible. El meu propòsit és que trobis allò que se’t dona naturalment bé perquè explotis la teva unicitat.

Envia’m un missatge 🌟